Aquesta setmana s’ha iniciat un camí cap al passat de la mà d’uns aranzels exagerats que perjudicaran la societat més vulnerable: la que ha de treballar per viure, la que s’esforça per educar els seus fills amb dedicació i constància. Uns aranzels que encareixen els productes importats de tota mena, la qual cosa generarà inflació en sectors dependents de subministraments estrangers i amb el risc que el proteccionisme comporti menys pressió per innovar, i això pot reduir la qualitat dels productes. Un retorn al passat que era una crònica anunciada.
«El proteccionisme podria comportar una menor pressió per innovar»
La necessitat d’aconseguir una autonomia tecnològica i industrial es va fer evident durant la pandèmia de COVID-19. Tanmateix, poc vam aprendre més enllà de no deixar caure empreses. No s’han implementat polítiques industrials reals ni s’ha aprofitat l’impuls dels avenços tècnic-científics per a un progrés econòmic i social sostenible. Tampoc s’han desenvolupat plans efectius per avançar, de manera gradual, cap a l’autonomia tecnològica necessària per ser competitius. Els fons Next Generation no han arribat a les PIMES ni han tingut un enfocament estratègic que promogui la innovació i la competitivitat.
La guerra comercial ha començat, el seu impacte en l’economia global i en les relacions comercials serà significatiu. El futur depèn de com evolucioni la política internacional, les decisions dels països involucrats i la pressió interna sobre els seus governs, especialment l’oposició interna als EUA. El que queda clar és que els aranzels augmentaran el cost dels productes importats i que les cadenes de subministrament globals hauran de reconfigurar-se, cosa que obligarà a buscar nous proveïdors en altres països. A més, les tensions diplomàtiques augmentaran, cosa que podria perllongar o escalar aquest retorn a la «normalitat» d’un món més fragmentat.
«El positiu és la necessitat que la UE sigui més una unió i menys 27 estats»
Si bé els efectes negatius d’aquests aranzels seran considerables, hi ha quelcom positiu que hauria de sorgir és la necessitat que la Unió Europea sigui més una unió i menys 27 estats, encara que avui dia això sembla impossible. Només amb un major nivell d’integració i cohesió política seria possible assolir una major coherència en la presa de decisions, enfortir les negociacions internacionals i trobar solucions comunes a problemes comuns. D’aquesta forma, la Unió podria augmentar el seu potencial econòmic mitjançant polítiques fiscals comunes, la integració dels mercats laborals i la promoció d’una economia sectorial més competitiva i innovadora. A més seria possible gestionar les crisis de manera més eficaç i no dependre de decisions aïllades que només retarden les solucions.
En un món interconnectat, és més necessari que mai que els països membres de la UE treballin junts, cedeixin autonomia i abandonin les velles dinàmiques d’interessos nacionals descoordinats. Només d’aquesta forma es podrà fer front als reptes globals i assegurar un futur més pròsper per a tothom.
Obre un parèntesi en les teves rutines. Subscriu-te al nostre butlletí i posa’t al dia en tecnologia, IA i mitjans de comunicació.
