La creativitat com a símptoma de mestratge en el pairing amb IA
Per a la creativitat, la IA no és una amenaça, ni un assistent, ni un botó màgic. És quelcom molt més radical: una coautora invisible. Una eina poderosa que transforma l’acte de crear. La seva aportació no es mesura només pel que genera, sinó per com altera el nostre propi pensament.
El matís essencial: la coautoria només és invisible quan s’ha interioritzat l’ús de l’eina. Quan l’hem convertida en una extensió fluida del nostre procés mental. Quan el prompt no és un comandament, sinó un diàleg. Quan el resultat continua sent humà, no malgrat la IA, sinó gràcies al mestratge assolit amb ella.
Això no s’aprèn en un tutorial. Es cultiva en la fricció. En l’error. En la incomoditat de cedir-li el torn a una màquina que proposa camins que no hauries pres. Aquest mestratge no consisteix a usar, sinó en dissenyar el procés. Un pairing intens que entrellaça el teu criteri amb el seu suggeriment.
La IA generativa aporta ritme, volum, exploració ràpida i massiva, pensament lateral, aleatorietat, dissonància controlada i estímuls per trencar bloquejos. Però tu continues sent responsable de prendre decisions, d’entendre el context profund i de prendre riscos. La IA proposa, però tu aportes el criteri i la mirada per dirigir el procés cap al resultat.
Has d’evitar convertir-la en una companya còmoda i eficient, que et satisfà, que no et pregunta ni qüestiona. Al contrari, has d’integrar-la de manera desafiant, incòmoda, que et desperti i et millori. (A cop de prompt també aconseguiràs que no sigui condescendent).
Quan una màquina comença a generar idees amb tu, el perill més gran no és perdre la feina. És perdre la direcció. Deixar de preguntar-te què crear, per a qui, per què tries aquest to, aquesta estructura, aquest ritme. És fàcil desorientar-se amb la IA si no saps per a què.
Dominar la coautoria és un art
No es tracta d’exhibir la IA com quelcom clau. El clau és que l’hem dissolt en el nostre estil.
No deleguem, creem amb ella. Hem integrat la IA en el nostre procés com un flux bidireccional, un anar i venir on tots dos provoquem i desafiem.
La IA com a coautora invisible no escriu per tu. Escriu amb tu, accelera i amplifica la teva intuïció. Però exigeix que tu continuïs sent l’editor ferotge del teu propi criteri. El criteri és la genialitat.
La creativitat amb IA és una pràctica híbrida, iterativa, bruta, compartida amb màquines que també imaginen. Les disciplines col·lapsen i es confonen: art, disseny, tecnologia, contingut. Jo mateixa, defensora acèrrima dels perfils mestissos des dels temps en Doubleyou, em trobo ara creuant rols més que mai. I puc fer-ho gràcies a la IA.
La màquina no substitueix l’humà. Però aquelles persones que continuen esperant que tot torni a ser com abans, es veuran superades per aquells que entrenin el seu pensament per col·laborar amb una IA sense perdre el seu estil.
Què passa amb l’autoria?
L’autoria era, fins ara, una qüestió sagrada: qui signa, qui va idear, qui va executar. Però amb la IA generativa en joc, això es descompon.
És autor qui escriu un prompt o qui entrena un model? És autor qui va curar el resultat entre mil outputs possibles? I si el model ha estat entrenat amb obres d’altres artistes vius sense el seu permís? I si, en el futur, l’autor no serà qui escriu, sinó qui entrena al que escriu?
L’autoria, en aquest context, esdevé una barreja de direcció, edició, curació i programació. L’autoria ja no és signatura: és arquitectura.
Utilitzar la IA no és fer trampes?
Depèn. Trampes per a qui? Amb quin fi? Contra quines regles?
Anomenar-ho trampes pressuposa que hi ha una competició amb normes estables. Però el joc ha canviat, i les noves regles no són clares.
Si competeixes en un concurs que exigeix obra 100% humana: sí, és trampa. Si signes com a creatiu sense declarar que vas utilitzar IA: potser és trampa ètica, encara que no legal. Si crees per al mercat, sense dogmes ni etiquetes: no, és simplement un altre mitjà, com Photoshop als noranta.
Usar la IA és una altra forma de crear. Però, alerta: si la fas servir malament —sense criteri, sense intenció, sense sentit estètic o sense ètica—, segurament crearàs malament.
La coautoria és el filtre de selecció del present
Els millors creatius no seran els més talentosos, sinó els que sàpiguen integrar la IA com a coautora invisible. No n’hi haurà prou amb tenir idees: caldrà saber provocar el diàleg amb una màquina que proposa, distorsiona i qüestiona.
Els nous creatius seran híbrids: combinaran talent, criteri i intuïció amb domini tècnic d’eines generatives. Però sobretot tindran una capacitat rara i valuosa: la de desaprendre.
Perquè el que s’aprèn —si ja no serveix— és llast. I l’ego de qui ja va aprendre o qui es creu tan bo i no vol deixar anar, és l’enemic d’aquest progrés. Qui s’aferri al seu mètode i domini estàtic, quedarà fora del joc.
Crear amb IA no és un assumpte tècnic. És una mutació del nostre rol. Cal diluir la IA en el procés. El teu estil no és el que defenses davant aquest canvi. És el que resulta.
