Mirem sempre molt a prop. Més aviat des del pont del nas i una mica més enllà. Som presumits per delegació d’un grapat d’herois i persones amb talent. Siguem realistes. Ens envolta l’estupidesa perquè estem sols i, com a espècie, el resultat global és estúpid i sense vergonya perquè no tenim testimonis. Això és el que ens fa por de la IA, en realitat. Que alguna cosa o algú s’adoni de com som, cap a on anem i prengui mesures. Per això també temem els extraterrestres allà on siguin. No podem presumir de casa nostra amb les visites galàctiques. La Terra ho té tot i sabem que ho espatllem. Ja no queden catifes per amagar sota la brutícia i que els visitants facin olor a Don Limpio per tot arreu. Si mirem a l’infinit i més enllà, com en els orígens de Pixar o com el gran Avi Loeb, busquem superestructures de civilitzacions extraterrestres. Però diuen que si venen els extraterrestres, com autoestopistes galàctics, parlarien amb les plantes i vegetals de la Terra abans que amb nosaltres: nerviosos, efímers i capritxosos, com aranzels sense estil. El mood de Calígula, i no el d’August, mana a L’Imperi del NASDAQ. La Guerra de les Galàxies en un got d’aigua de l’aixeta amb emergència climàtica.
I busquem a les xarxes a Eros, però només trobem a Tànatos i tants ximples. Una IA, així com ben feta, ens sobreviurà, però no com a entitat conscient, sinó com un moble ben fabricat amb fusta, i no de contraplacat amb farciment de serradures, per a durar cent anys o més; o com les piràmides, milers d’anys esperant que passi una altra cosa, i que els pops pensin, quan no hi siguem, quina civilització va fer aquelles acumulacions de pedra que van en contra de les lleis de la termodinàmica; o veneraran aquells centres comercials, avui com catedrals modernes o clíniques perverses (Martín Santos dixit). Oblidem les paradoxes enredades en el llenguatge: que un sistema amb prou feines pot explicar-se a si mateix sense sortir del motlle o de l’aranzel. Esperem el millor mal preparats per al pitjor. Però podem gastar molt paper, perdó l’atavisme, pantalla, esperant la IA general, Godot IAG.
És que volem parlar amb algú més. Algú que superi el test de Turing, però que no deixem de ser alhora Blade Runners sense carnet. I puguem apagar amb el botó del pànic, i retirar els replicants, abans que ens enamorem d’uns fills que no volem que arribin a l’adolescència. Ja se sap, poden ser només una sèrie de Netflix, però sense publicitat. Hem de fer alguna cosa ja.
Les IAs agents de CIPOL, estan aguaitant com a eines que reposen a la paret esperant un nyap o una filigrana de bricolatge. Aviat veurem demandes com “Jo no he sigut, va ser la meva IA qui va comprar aquell loft a les Bahames” o “Jo no li vaig dir que obrís el gas de la cuina i encengués foc” o “Jo no vaig prémer l’accelerador per atropellar el vianant, ho va fer ella”. En fi. No entenem del tot el dret natural ni la manca de lliure albir. Jo, no entenc res, per més. Potser, claredat d’idees i assumpció de responsabilitat, com a ètica kantiana, prenent l’aperitiu a Königsberg. Hem de fer més ja.
El món de la ciència, per posar un exemple respectable, em té fregit. La IA resumeix, redacta i recopila millor que jo. Sempre que digui on mirar, és clar. Encara no la faig servir per redactar, com si fos pecat. Cal ser “early adapter” (sic), o integrat, o apocalíptic o mandrós. I, passant per aquí, un passat article que va enviar el meu grup d’investigació, va ser, com és habitual, revisat per desinteressats revisors abans de la seva publicació. Els dos primers revisors eren humans i com és habitual, massa humans; que si no citava alguna cosa vital (a vegades, escandalós, citar-los a ells, els revisors), que si no desenvolupava les conclusions, que si no facilitàvem el càlcul de l’effect size… El tercer revisor era diferent. Anava línia a línia de l’article apuntant si hi havia redundància en la paraula, o demanava millorar la redacció o afegir una referència que faltava. Era, clarament, una IA. Així, sense avisar, convidada a la festa. No hi ha revisor amb tal paciència i altruisme. Vam contestar línia a línia als seus suggeriments. Era ridícul per millorar la investigació, però millorava el nostre anglès. I era una sensació estranya que alguna cosa et corregís la plana sense sentiments i sense passió. Com posant-te al teu lloc per encaixar el pastís rodó en un motlle quadrat. Molt pitjor que retallar paraules és retallar recursos a la Ciència.
No tinc el dia per saludar a Gémini o Perplexity o Claude o GPT i demanar que corregeixin això. No m’atreveixo a intentar-ho per ara. Adrián, Antoni, editors de Parèntesi MÈDia, deixeu-ho passar amb els errors habituals, ja sabeu allò de la plorada Harmonia Carmona, “abraceu els errors, que allà s’amaga el vostre estil”, el que ens fa únics i equivocats globalment, és clar. Ja ens posarem optimistes, és un dir, amb Eurovisió, que mola.
La IA permet desplaçar-nos amb rodes rodones de carro en lloc de rodes quadrades, per arribar més lluny. Però és la nostra responsabilitat que el carro no porti tòniques creixcabells verinosos de còmic de Lucky Luke i porti ajuda a la humanitat amb coses útils com lots d’emergència davant els vents de guerra o la incultura rampant.
La IAG no existeix ni existirà. Només som nosaltres, Narcisos, mirant el nostre reflex en el bassal d’aigua bruta de la xarxa. I encara estem sols. No em miris, que miren que ens mirem.
